BABES IN THE WOODS
Als crims en què apareixen cossos de nens en boscos, se'ls anomena tradicionalment Babes in The Woods Cases.
L'expressió procedeix d'un conte popular, similar en el seu argument al de LA Blancaneus. Després de la mort dels seus pares, dos germans són deixats a càrrec del seu oncle, el qual contracta a dos brètols perquè se'ls emportin al bosc i els assassinin: d'aquesta manera es podrà quedar amb l'herència del seu germà.
Però els brétols s'apiaden dels nens i, en comptes de matar-los, es limiten a abandonar-los al bosc. Allà acaberan morint, perduts i sense aliments. Els ocells del bosc enterren els seus cadàvers amb un mantell de fulles de tardor.
Hi ha moltes versions d'aquesta història; fins i tot un curt d'animació de la primera època de Walt Disney, amb el final de la història convenientment ensucrat, molt en la línia de la casa.
En la realitat, han estat molts els casos que han estat etiquetats d'aquesta manera. La majoria d'ells van arribar a ser resolts, però també hi ha excepcions. La més notable és el dels Babes in the woods de Stanley Park, misteri insoluble des de fa 60 anys, i probablement ja per sempre.
Encara que l'argument final de Els bessons congelats té poc a veure amb el que vapassar a Vancouver el 1953, va ser a partir del relat d'aquest cas que vam tenir la primera idea per a la novel·la.
EL MISTERI DE STANLEY PARK
Vancouver, 1953
El 14 de Gener de 1.953 van ser trobats les restes òssies de dos nens a Stanley Park, Vancouver, un parc de més de 400 hectàrees de superfície que s'estén entre la ciutat i el mar. Al costat de les restes, escampats en una densa zona d'arbustos, hi havia diversos objectes: una petita destral, uns cascos d'aviador de joguina, sabates i un cinturó.
La investigació forense va determinar que es tractava d'un nen i una nena d'uns cinc i set anys d'edat; que havien mort a cops de destral i que el crim s'hauria produït, aproximadament, uns cinc anys abans. La policia va obrir una investigació però, malgrat tots els esforços realitzats, les peticions d'ajuda al públic i els diners invertits, no va aconseguir esbrinar res. Ni la identitat de l'assassí sinó ni tan sols la de les víctimes. Ningú semblava haver trobat a faltar a aquells dos nens, i no constava cap denúncia per desaparició que pogués relacionar-se amb ells. Després de mesos d'investigacions i centenars de pistes que no van portar enlloc, el cas va ser finalment arxivat.
Els esquelets dels nens, al costat del destral i als altres objectes trobats al lloc, es van exhibir durant dècades al Museu de la Policia de Vancouver, en una vitrina muntada com una mena de pessebre, amb pedres i fulles mortes incloses, que recreava el lloc del crim. Certament morbós. Potser per això, es va convertir en l'atracció estrella del museu.
Finalment, el 1996, Donald Honeycrumb un detectiu de la unitat de casos no resolts de la policia de Vancouver es va fer càrrec del cas. La seva primera mesura va ser retirar els esquelets del Museu de la policia, ja que considerava indigne el fet que fossin exhibits públicament. Les calaveres i els ossos van ser substituïts per rèpliques artificials.
El detectiu també va encarregar una anàlisi d'ADN, utilitzant el polpa de les dents dels esquelets com a font. Els resultats van ser sorprenents: es tractava de dos germans, sí, però tots dos homes. En el seu moment, basant-se en l'anàlisi forenses de l'època, tots els esforços s'havien concentrat en buscar a un nen i un nen
El 14 de Gener de 1.953 van ser trobats les restes òssies de dos nens a Stanley Park, Vancouver, un parc de més de 400 hectàrees de superfície que s'estén entre la ciutat i el mar. Al costat de les restes, escampats en una densa zona d'arbustos, hi havia diversos objectes: una petita destral, uns cascos d'aviador de joguina, sabates i un cinturó.
La investigació forense va determinar que es tractava d'un nen i una nena d'uns cinc i set anys d'edat; que havien mort a cops de destral i que el crim s'hauria produït, aproximadament, uns cinc anys abans. La policia va obrir una investigació però, malgrat tots els esforços realitzats, les peticions d'ajuda al públic i els diners invertits, no va aconseguir esbrinar res. Ni la identitat de l'assassí sinó ni tan sols la de les víctimes. Ningú semblava haver trobat a faltar a aquells dos nens, i no constava cap denúncia per desaparició que pogués relacionar-se amb ells. Després de mesos d'investigacions i centenars de pistes que no van portar enlloc, el cas va ser finalment arxivat.
Els esquelets dels nens, al costat del destral i als altres objectes trobats al lloc, es van exhibir durant dècades al Museu de la Policia de Vancouver, en una vitrina muntada com una mena de pessebre, amb pedres i fulles mortes incloses, que recreava el lloc del crim. Certament morbós. Potser per això, es va convertir en l'atracció estrella del museu.
Finalment, el 1996, Donald Honeycrumb un detectiu de la unitat de casos no resolts de la policia de Vancouver es va fer càrrec del cas. La seva primera mesura va ser retirar els esquelets del Museu de la policia, ja que considerava indigne el fet que fossin exhibits públicament. Les calaveres i els ossos van ser substituïts per rèpliques artificials.
El detectiu també va encarregar una anàlisi d'ADN, utilitzant el polpa de les dents dels esquelets com a font. Els resultats van ser sorprenents: es tractava de dos germans, sí, però tots dos homes. En el seu moment, basant-se en l'anàlisi forenses de l'època, tots els esforços s'havien concentrat en buscar a un nen i un nen
Aquest va ser l'error que va impedir que el cas fos resolt. Revisant els arxius de la investigació original, Honeycrumb va descobrir la declaració d'un testimoni que es va presentar voluntàriament davant els investigadors pocs dies després que saltés la notícia. Aquest testimoni va declarar haver portat en auto-stop des d'una localitat propera fins a l'entrada de Stanley Park a una dona i els seus dos fills, en dates plausibles amb les estimades pels forenses per al crim. La dona i li va explicar al testimoni que estava tenint problemes amb la policia del seu poble, que volia aplicar-li una mena de llei de "vagos y maleantes" local i fer-la fora del seu barri. Encara més significatiu: els dos nens portaven cascs d'aviador de joguina, com els que es van trobar al lloc del crim. No obstant això, i ja que el testimoni estava segur que es tractava de dos nens i l'anàlisi forense havia determinat que els cadàvers corresponien a un nen i a una nena, la policia no va fer res: aclaparats per la quantitat de pistes falses que els venien de totes bandes, es van limitar a prendre nota de la declaració i a arxivar-la.
Quan cinquanta anys després Honeycrumb va intentar recuperar aquesta pista, ja era massa tard: el testimoni havia mort. I va resultar també que alguns arxius municipals i escolars de l'època s'havien perdut i no quedava cap fil per estirar. El cas dels Nens del Bosc de Stanley Park serà un misteri per sempre.
I la història que ve a continuació, també un fet real, ens va dornar pistes per l'ambient rural i claustrofòbic de Vallenàs:
L'AFER GRÉGORY VILLEMIN
El 16 d'Octubre del 1984, al voltant de les 5 de la tarda, Gregóry Villemin, un nen de quatre anys, va desaparèixer de les immediacions del domicili familiar, a on estava jugant. La seva mare, Christine Villemin estava a l'interior de la casa, fent feines domèstiques i quan va sortir a buscar-lo per fer-lo entrar, ja no el va trobar. Així es, si més no, com es van desenvolupar els fets segons el relat de la mare. Això passava a una zona rural propera al petit poble de Lepànges, al departament dels Vosges, al nord-est de França.
Christine Villemin va córrer a buscar els seu fill a casa dels seus veïns i, en no trobar-lo, va agafar el cotxe pensant que potser el nen s' n'havia anat a peu a casa de la senyora que el cuidava durant la seva jornada laboral a una fàbrica tèxtil del poble. Gairebé simultàniament, un cunyat de Christine, Michel Villemin, rebia una trucada anònima d'una persona que l'informava que havia escanyat el Grégory i havia llençat el cadàver al proper riu Vologne. Michel Villemin va trucar a la gendarmeria per informar i, efectivament, al capvespre, els gendarmes, que ja havien rebut també la denúncia de Christine per la desaparició del seu fill, van trobar el cos del petit Grégory al riu. Estava lligat de mans i de cames amb cordills, i duia una gorra enfonsada al cap fins a tapar-li els ulls que, un cop enretirada, va mostrar una expressió serena. El cos no tenia cops ni marques evidents de violència. Estava mort, però no havia estat escanyat.
A l'endemà, la Christine i el seu marit, Jean Marie Villemin, van rebre una carta anònima amb aquest text: "Espero que et moris de pena, jefe. Els teus diners no et tornaran el teu fill. Aquesta és la meva venjança, pobre desgraciat". La carta havia estat dipositada a la bústia de correus de Lepànges en algun moment entre les 4:40 i les 5: 20 de la tarda del dia del crim, és a dir, moltes hores abans de que aparegués el cadàver. Gairebé amb tota certesa abans de que es produís el crim. No hi havia cap dubte de que qui l'havia escrit era l'assassí. La carta anava signada amb un àlies: "El Corb". Darrera d'aquest malnom hi ha una referència cinematogràfica: la pel·lícula de 1943 "Le Courbeau", d'Heri-Georges Clouzot, sobre un poble a on algú sembra la discòrdia enviant a tort i a dret cartes anònimes que revelen secrets inconfessables dels seus habitants. Pel·lícula, per cert, inspirada en fets reals que van a passar a la població de Tulle l'any 1922.
No era, ni de bon tros, la primera carta del Corb. De fet,durant els quatre anys anteriors, els Villemin havien rebut centenars de trucades i moltes cartes anònimes insultants, de burla o amenaçants. La majoria anaven adreçades als pares del Jean-Marie Villemin, però d'altres les rebien els seus familiars; principalment els fills i sobre tot la Christine i el mateix Jean-Marie. Moltes d'aquestes comunicacions demostraven un ressentiment ferotge cap a Jean-Marie Villemin, a qui el Corb sovint es referia com le petit chef. Als seus vint-i-sis anys, Jean Marie havia progressat molt a la fàbrica d'accessoris per l'automòbil on treballava; era capatàs des dels vint-i-un, i no semblava que la seva carrera anés a aturar-se en aquell punt. Hi havia qui el considerava "un traïdor" des de el dia que després de ser acomiadat d'una feina anterior per haver participat a una vaga, es va esborrar de la CGT perquè el sindicat no va fer res per defendre'l. Sigui com sigui, era la persona del seu cercle d'amics i familiars que millor s'havia espavilat. I el coneixement que demostrava el Corb en les seves comunicacions dels esdeveniments familiars dels Villemin suggeria que era algú d'aquest mateix cercle, un clan familiar no massa ben avingut, amb una història interna de petites rancúnies, algun incest, algun suicidi i una certa endogàmia, composat per uns cent membres vivint a la regió.
Encara que les veus no han pogut ser mai identificades a partir dels enregistraments que se'n conserven, degut a la seva mala qualitat i al fet de que el Corb (o els Corbs) impostaven la veu i probablement tapaven el micròfon del telèfon amb un mocador, la opinió general es que les trucades procedien de dues persones; un home de veu rogallosa i una dona. A aquest joc s'hi van sumar ocasionalment altres membres de la família, bé per donar-li una dosi de la seva pròpia medicina a qui fos que en un moment determinat imaginaven que era el Corb, bé inspirats pels esdeveniments, per "arreglar comptes pendents". Quan, abans del crim, es van acabar posant algunes línies telefòniques dels Villemin sota vigilància policial, el Corb va canviar de tàctica, i es va dedicar a fer trucades a tercers fent-se passar per un Villemin per fer comandes o encarregar serveis: d'aquesta manera, varis membres de la família es van trobar amb els bombers o amb empleats de pompes fúnebres trucant a la porta de casa seva a hores intempestives. El negoci de l'electrònica va prosperar a la vall del riu Vologne: va arribar un moment en el que la majoria dels afectats s'havien proveït d'aparells d'enregistrament per gravar les trucades anònimes.
No es pot negar que a aquell petita comarca dels Vosges estaven distrets.
L'autòpsia del Grégory va ser incompleta, ja que el jutge Lambert, encarregat del cas no van considerar necessari fer determinades proves que li demanaven els forenses. Per exemple, la única prova toxicològica que si le va fer va ser la que detecta la presència d'alcohol a la sang. També es va determinar que el cadàver tenia relativament poca aigua a l'estomac i el pulmons, i que l'aigua de l'estomac (la dels pulmons no es va analitzar) no semblava procedir del riu Vologne, ja que no s'hi van trobar rastres dels elements i microorganismes de l'aigua del riu, bastant contaminat per la presència de moltes fàbriques als seus marges. No es va poder concloure si el Gregory va morir per ofegament o a conseqüència d'un tall de digestió provocat per la temperatura de l'aigua, encara que la segona possibilitat sembla més probable. Així les coses (i en posteriors revisions de l'informe) es va determinar que o bé el Grégory va morir prèviament, ofegat en un altre lloc (per exemple, una banyera) o bé que se li va administrar alguna mena de droga que va fer que ja estès comatós i sense reflexes per intentar respirar en el moment d'entrar en contacte amb l'aigua del riu. El cadàver no mostrava lesions físiques, mi marques defensives ni de cap altre mena, llevat d'una petita ferida, que se li va trobar al crani al aixecar-li la pell del cap. L' autòpsia més que donar respostes, va plantejar preguntes.
El cadàver havia estat arrossegat per l'aigua, surant, fins quedar encallat a una petita presa i la policia no podia determinar amb certesa en quin punt del riu havia estat llençat a l'aigua. A falta de més elements, doncs, la investigació es va centrar en intentat esbrinar qui era el Corb.
Va ser d'aquesta manera com van arribar a Bernard Laroche, un altre obrer industrial, cosí germà del Jean Marie i amic íntim del Michel Villemin. Laroche, tot i que aparentment mantenia una relació correcte amb el Jean Marie, havia manifestat en algunes ocasions davant d'altres persones una certa animadversió cap a ell; el considerava arrogant, menyspreable, i un trepa. Amb vint-i-nou anys, cara rodona, ulls globulosos i bigoti característic, el Laroche s'assemblava molt a un dels retrats robots fet per la policia; el d'un home a qui s'havia vist rondant pels voltants de la casa de la cuidadora del Grégory durant els dies precedents.
La coartada de Bernard Laroche per les hores en les que s'hauria produït el crim era parcial i confosa; de fet, ho eren totes les seves activitats d'aquell dia, des que es va llevar a les dotze del migdia (en aquells moments estava fent el torn de nit a la fàbrica on treballava) fins a les set de la tarda. A l'hora que es va produir el crim, tenia un forat a la coartada. Per als gendarmes, i pel jutge local Lambert, encarregat del cas, el Bernard Laroche era sospitós.
Aquest estatus es va confirmar quan la seva cunyada, Muriel Bolle, una adolescent de 15 anys, va declarar a la policia que la tarda del crim, el Bernard Laroche la va anar a recollir en cotxe a l'escola; que van anar cap a les rodalies de Lepànges, on es va aturar, va sortir del vehicle i va tornar pocs minuts després amb el Grégory. I, que immediatament, van anar cap al poble, a on van fer una altra aturada a prop de l'oficina de correus i després cap el riu, a on Bernard es va aturar per tercera vegada i va sortir del cotxe amb el Grégory. Passada una estona, va tornar sol. La Muriel Bolle va repetir aquesta declaració sis vegades, una d'elles davant del jutge que duia el cas i una altra en una reconstrucció del trajecte fet aquell dia.
A prop del lloc con la Muriel havia indicat que el Bernard s'havia endut al Grégory cap el riu es va trobar una agulla hipodèrmica i un flascó d'insulina buit de la mateixa marca i dosi que feia servir la mare de la Muriel, diabètica. Això va donar lloc l'especulació de que l'assassí li havia injectat la insulina al nen per provocar-li un coma diabètic. Això explicaria que no s'hagués empassat gaire aigua, tot i que l'insulina tarda una estona en actuar, depenent de la dosi i el pes del pacient. En aquelles alçades, però, ja era tard per fer anàlisis complementaris del cadàver, per exemple, per buscar la marca de la injecció subcutània o intramuscular d'insulina a la pell.
Paral·lelament, dos grafòlegs van identificar la lletra del Bernard Laroche en els anònims que havien rebut els Villemin.
Aleshores, el jutge Lambert, jove i inexpert, va cometre una altra errada. En comptes de mantenir, de moment, el secret del sumari, va fer detenir el Bernard Laroche i va convocar immediatament una roda de premsa per comunicar als periodistes, assedegats de notícies, la declaració de la Muriel i l'èxit de la investigació. Acte seguit, va deixar tornar a casa a la Muriel, amb la seva família. Muriel vivia amb els Laroche i els ajudava a cuidar del seu fill petit, que era lleugerament retardat.
A l'endemà, després de passar una nit a casa, la Muriel es va retractar, primer davant la premsa i després davant la policia, de la seva declaració. Mai no es va queixar de maltractaments, però va argumentar que havia estat pressionada pels gendarmes, que l'amenaçaven amb imputar-la com a còmplice i enviar-la al reformatori. Ara sostenia que el Bernard no l'havia anat a recollir a l'escola, que havia tornat amb l'autobús de transport escolar i havia anat directament a casa.
Alguns companys de la Muriel van declarar que la noia no havia agafat l'autobús aquell dia, i que, en comptes d'això havia estat recollida per un cotxe de color verd (igual que el del Bernard). El conductor del transport escolar tampoc no recordava la noia. Va dir que d'haver pujat al seu vehicle probablement s'hi hauria fixat, donat que la Muriel tenia tota la pell pigada i una cabellera pèl-roja rinxolada prou cridanera. Interrogada un altre cop pels gendarmes, la Muriel, quan li van preguntar pel conductor de l'autobús, va descriure al conductor habitual; però aquell dia el conductor habitual estava de baixa i era un suplent qui conduïa el vehicle.
Tot i amb això, la Muriel ja no va canviar la seva versió. No ho faria mai.
I, pel que fa als anàlisis grafològics, va resultar que el jutge Lambert els havia sol·licitat saltant-se els tràmits legals, i els advocats de l'acusat van aconseguir que fossin anul·lats per defecte de forma.
El jutge Lambert va ordenar que el Bernat Laroche fos alliberat, tot i que continuava imputat.
En assabenta-se'n, el Jean Marie Villemin, el pare del Grégory, va jurar públicament que el mataria.
Dit i fet. Unes setmanes després de que el Bernard hagués recuperat la llibertat, i després de rebre la visita d'un periodista de Paris Match que li va passar les gravacions de les declaracions inicials de la Muriel a la policia, afegint així més llenya al foc, Jean Marie Villemin va abatre Berbard Laroche a trets de fusell quan tornava a casa seva de la feina. Tot i les amenaces públiques del Villemin, ni el jutge ni els gendarmes li havien posat cap mena de protecció.
El Jean-Marie Villemin va ser detingut. Però la cosa no acabava aquí.
Durant el temps transcorregut, la investigació havia canviat de mans; ara ja no la portaven els gendarmes comandants pel capità Sesmat sinó un inspector de la policia judicial de Nancy, Jacques Corazzi. I Corazzi s'havia centrat en una altra sospitosa: ni més ni menys que la Christine Villemin, la mare del Gregóry. El jutge Lambert la va imputar i va ordenar la seva detenció.
Quines eren les raons d'aquest gir inesperat?
Fonamentalment, n'hi havia tres:
En primer lloc, la policia havia trobat uns cabdells de cordill com els utilitzats per lligar el Gregory al soterrani de la casa dels Villemin. No eren els únics de la família a qui se'ls va trobar cordill d'aquesta mena, però coincidia amb l'usat per l'assassí. Jean Marie Villemin va dir que una ocasió n'hi havia donat un cabdell al Bernard Laroche.
En segon lloc, els experts grafòlegs (uns altres experts grafòlegs, no pas els inicials) ara deien que la lletra de les cartes del Corb coincidia amb la de la Christine i, que en canvi, no coincidia amb la del Laroche.
I, sobretot, tres companyes de feina de la Christine van declarar haver-la vist en les aturar-se per dipositar una carta a l'oficina de correus de Lepànges el dia del crim, poc abans de les cinc de la tarda; és a dir, a l'hora en la que el Corb va enviar la seva darrera carta anònima, la que reivindicava un crim que encara no s'havia produït.
En aquestes alçades, tant l'afer com la Christine agafaven el caire d'un argument i un personatge dignes de la Patricia Highsmith. Si la Christine era l'assassina, si la Christine era el Corb, això volia dir que abans de matar el seu fill, havia passat quatre anys fent trucades i enviant anònims amenaçants contra ella mateixa i la seva família. I també s'ha d'assenyalar que després dels fets va acompanyar en varies ocasions el seu marit quan anava a carregar-se el Laroche, encara que, per diferents circumstàncies, en cap d'elles ho van acabar fent; el dia que el Jean Marie finalment el va matar, la Christine estava ingressada a l'hospital a conseqüència d'unes complicacions del seu segon embaràs.
La Christine, va passar deu dies a la presó i, tot i estar embarassada, es va declarar en vaga de fam, protestant la seva innocència. Després el Tribunal de Cassació de Nancy la va posar en llibertat amb càrrecs i, finalment, el 1993, el Tribunal d'apel·lacions de Dijon la va exonerar "de manera categòrica". Pel que fa les acusacions de les seves companyes de feina, doncs, el tribunal acceptava les explicacions de la Christine: les companyes s'equivocaven de dia; ella sí que s'havia aturat a correus i havia enviat una carta, però això va ser la vigília del crim. Aquesta carta va poder ser localitzada i recuperada amb la col·laboració del destinatari, una empresa de venda per correu.
Mentrestant, s'havia produït un gir mediàtic inesperat, protagonitzat per la coneguda escriptora Marguerite Duras, que s'havia interessat pel crim.
La Duras es va desplaçar a Lepànges i posteriorment va publicar a Libération un article titulat: "Sublime, fòrcement sublime, Christine V". En l'article, l'escriptora es mostrava convençuda de la culpabilitat de la dona, en part amb base a elements tan subjectius com "que li havia notat un punt absent en la mirada". De tota manera, acte seguit l'excusava i gairebé l'aplaudia: segons ella, Christine, en la seva condició de dona, casada amb el Jean Marie des de molt jove, havia caigut a la trampa del matrimoni i el fill, que la condemnaven a quedar reclosa i a viure una vida limitada, molt diferent a la que un dia hauria somiat, en aquell racó claustrofòbic de món. L'assassinat hauria estat un magnífic acte de rebel·lió, una mena de venjança poètica per tants anys d'opressió de les dones. I, al mateix temps, la manera mitjançà la qual la Cristine podria vèncer una suposada resistència a fer l'amor amb el Jean Marie i tornar a desitjar ser penetrada per ell. Anava forta, la Duras. Més encara; en la versió original de l'article, Duras deia que "una mare que li ha donat la vida a un fill, té el dret de treure-li". L'editor va tatxar la frase. De tota manera, la polèmica i els debats posteriors, més que espurnes, van provocar un veritable incendi.
Però si més no, la Duras proposava una resposta, per enrevessada que fos, a una pregunta a la que ni l'inspector Corazzi ni el jutge Lambert sabien contestar: quina seria la motivació de la Christine per matar al seu fill?
El Jean-Marie Villemin va ser condemnat a cinc anys de presó per l'assassinat del Bernard Laroche i en va complir poc més de tres. Posteriorment, els Villemin es van traslladar a un poble al sud de París.
Es difícil que s'arribi a saber mai què va passar realment. L'alliberament l'exculpació de la Christine i l'article de la Duras van ser els darrers coneixements realment significatius del cas. En els darrers anys, s'han fet anàlisi d'ADN, que en aquella època no eren possibles, dels cordills que lligaven al nen, la roba que duia el nen, la saliva en el segell de la carta anònima. I aquests anàlisi, o bé no han donat resultat, en alguns casos, per estar l'ADN massa malmés, o per haver estat massa manipulats pels investigadors originals, o bé no han aconseguit identificar cap dels sospitosos. Les tècniques modernes d'identificació de veus, en el cas dels enregistraments en cassette, tampoc no han donat cap resultat aprofitable. Com va declarar un expert: "L'esperança de resoldre el misteri gràcies a la ciència s'allunya cada dia més".
De fet, les errades acumulades en aquest cas, van causar directament la creació a França del Departament de Policia Científica, que abans no existia. Però no totes les errades van ser tècniques; la incompetència manifesta del jutge Lambert, la rivalitat entre diferents cossos de policia i el ressó mediàtic constant també hi van jugar un paper important.
Hi ha dues simetries curioses entre els Laroche i els Villemin. La primera, pel que fa a les circumstàncies personals: els dos homes eren encarregats a les seves respectives feines, encara el Berard només des de feia unes setmanes, als 29 anys, i després d'estar-ne sis reclamant l'ascens (si fa no fa, el període de temps transcorregut des que havia estat ascendit el Jean Marie). Les dues famílies vivien en chalets adquirits no feia massa a les rodalies de Lepànges... encara que els dels Villemin superava els del Laroche. Les dues parelles tenien un fill de quatre anys... encara que mentre el Grégory era un nen llest i espavilat, el dels Laroche havia nascut amb un retard. Semblava que una família seguia l'altra, però sempre un pas enrere.
La segona simetria es refereix als indicis que assenyalen el Laroche i els que assenyalen la Christine: si tres testimonis van dir que la Christine havia dipositat la famosa carta a la poste de Lepànges, uns altres tres van assegurar que la Muriel Bolle no havia tornat en autobús sinó que havia estat recollida per un cotxe igual que el del seu cunyat davant l'escola; els dos tenen llacunes a les seves coartades que els hi haurien permés cometre el crim, encara que amb el temps molt just (més en el cas de la Christine); els dos van ser assenyalats amb "certesa total", en diferents moments, pels "experts" grafòlegs com a autors de la carta anònima de reivindació i altres comunicacions escrites del Corb. I pel que fa als indicis subjectius, si la Margueride Duras li va notar una mirada "absent" a la Christine, en el vídeo, disponible a internet, a on Muriel Bolle es retracta davant la premsa de les seves acusacions inicials, la noia parla amb el cap baix, molt de pressa i sense mirar mai a la càmera ni a la cara dels entrevistadors. D'altra banda, la gendarmeria local va creure sempre en la culpabilitat de Laroche, mentre que la policia judicial de Nancy, que va agafar el relleu de les investigacions, estava convençuda de la culpabilitat de la Christine. Paradoxalment, els seus respectius caps, el jutge Lambert i els jutges Simon i Martin de Nancy, mantenien exactament la teoria contrària a la dels agents als qui dirigien. Per l'inefable Lambert, Christine era culpable. Per Simon i Martin, Christine era innocent sense cap mena de dubte i la sospita continuava planejant sobre el ja difunt Laroche.
Fins i tot la política es va barrejar amb el cas. Alguns periodistes no van dubtar en presentar-lo com un enfrontament a on d'una banda estava el laboriós obrer sindicalista Laroche, i de l'altra, els Villemin, decidits a triomfar a qualsevol preu, seguint "les costums de la gent de dretes". I grups d'extrema dreta el van utilitzar per reclamar la re instauració de la pena de mort, que havia estat abolida a França feia quatre anys.
Què va passar realment?
Teories, és clar-n'hi ha moltes.
D'una banda, estan els partidaris de la culpabilitat del Bernard Laroche; aquests troben arreu proves de la seva animadversió cap els Villemin, o subratllen el fet de que els grafòlegs originals van trobar una impressió de la signatura del Bernard a la carta anònima: marca de pressió que hauria deixat anteriorment al escriure al full de sobre la llibreta (aquesta prova no es va poder utilitzar ja que, com hem dit, els anàlisis grafològics originals van ser anul·lats per defecte de forma; posteriorment, la manipulació una mica barroera de la carta en la recerca d'emprentes digitals hauria casi bé destruït l'original). Recorden, igualment que en un registre a casa seva, la policia va trobar un cassette de la cançó de taverna "Chef, un petit verre, on a soif", que el Corb li havia posat al Jean Marie Villemin en una de les trucades anònimes per burlar-se d'ell. També assenyalen la seva dona, Marie-Ange, com a instigadora de la suposada gelosia i còmplice en el que fa a les trucades del Corb. I, anant més enllà, d'altres diuen que el veritable còmplice era el Michel Villemin, tiet del nen; si Jean Marie era el triomfador de la família, Michel era el fracassat i el marginat, i, a més, era amic íntim del cosí Laroche. Michel, doncs, seria qui el mantenia informat de tots els ets i uts de la vida quotidiana de la família Villemin. Michel va ser també qui va proporcionar la coartada per a les hores prèvies al crim a Laroche (Laroche hauria anat a casa seva a consultar un catàleg de venda per correu) i qui després va rebre la trucada reivindicant l'assassinat la mateixa tarda que es va cometre. Trucada que no va ser enregistrada i de la que ell n'era l'únic testimoni.
Els partidaris de la culpabilitat de la Christine s'estranyen molt de que la dona hagués deixat al seu fill petit sense vigilància fora de la casa, en un lloc on no podia veure'l ni sentir-lo des de l'habitació on planxava, i encara més en aquell clima de constants amenaces anònimes, i elaboren diverses teories: entre elles que el nen ja estava mort quan el va llençar al riu; la mare hauria ofegat el nen a la banyera, i això explicaria que en l'aigua que se li va trobar a l'estómac no hi haguessin rastres dels microorganismes de l'aigua del riu. Per altres, aquest ofegament domèstic hauria estat accidental; el nen s'hauria ofegat a la banyera després de que la mare el deixés allà sense vigilància i posteriorment la Christine hauria muntant tota la comèdia de l'assassinat per amagar la seva negligència Una altra cosa que li retreuen es que acabés venent exclusives al Paris-Match, a on va sortir sovint en portada, després de passar per les mans dels perruquers, maquilladors i estilistes de la publicació. Christine argumenta que, amb el marit empresonat i sense feina, aquella va ser la única manera de poder pagar els advocats.
També hi ha qui especula amb un affaire entre el Bernard Laroche i la Muriel, menor d'edat, que vivia a casa seva, que justificaria les contradiccions de l'adolescent, en voler amagar-ho. D'altres, encara més agosarats, parlen d'un desig incontenible i frustrat del Laroche cap a la Christine Villemin, molt més atractiva que la seva dona. Sense proves,és-clar, si bé sí que és cert que ell tenia la fama de ser un home fogós i atrevit amb les dones. I d'altres diuen que Laroche havia ofegat el nen a un altre lloc abans de llençar-lo al riu. O que el va deixar en coma amb la insulina.
Un tercer grup el formarien a qui ajunten l'un i l'altra en la responsabilitat del crim, amb teories sovint gens documentades, com per exemple, dient que el Gregòry era producte d'una infedilitat de la Christine amb el Bernard. A un fòrum d'internet, un lector es brandava d'haver resolt l'enigma còmodament assegut a una butaca davant del seu ordinador: "Però si està claríssim! Només cal obrir la foto del Gregóry i dibuixar-li amb el Photoshop un bigoti i unes patilles i comparar-la amb la del Bernard Laroche! Són clavats!!!". O sigui que l'havien de matar abans que amb el pas del temps el nen anés creixent i assemblant-se cada cop més al Laroche... abans, diguem, que li sortís el bigoti, fent evident així de qui era fill realment. Encara, un darrer grup, busca d'altres possibles culpables: Jacky, germanastre gran del Jean-Marie, amb qui estava en males relacions, o Jacob, sogre de Jacky, sindicalista, que no amagava el seu odi cap els Villemin des que aquest "es va caviar de bàndol". Culpable en solitari, o còmplice del Laroche, que hauria segrestat el nen i li hauria lliurat per encarregar-se ell d'assassinar-lo. El cert,però, es que de tots aquells que d'una manera u una altra tenien greuges contra la parella, el Bernard Laroche va ser l'únic que no va poder aportar una coartada mínimament sòlida.
I és clar, encara queda una possibilitat: si això fos una novel.la, al cap i a la fi el culpable resultaria ser algú en qui ningú mai no hi havia pensat i que hauria observat les acusacions contra el Laroche i la Christine petant-se de riure. La diferència entre la realitat i la ficció és que la realitat no sempre pot oferirsolucions definitives.
Els Villemin continuen vivint i treballant a les rodalies de París. Van tenir tres nens més, que a hores d'ara ja són adults. El 2004 van fer exhumar i incinerar el cos del Grégory per endur-se'n les cendres amb ells.
El delicte prescriu l'any 2018. Amb tota probabilitat, arribat el moment, l'expedient s'haurà de desar a l'arxiu de casos sense resoldre.
Copyright text: Jaume Ribera. Prohibida la reproducció sense permís per escrit de l'autor.
Credits: Images by Randolph Caldecott, Public Domain
Woods: andreiuc88/stockfresh
Vologne River: by Raphael Thassis
Homepage image: andreiuc/Crystalgraphics